Blogia
FACAO-Federació d'Asociacións Culturáls de l'Aragó Oriental

"Un palau devall aigo" (llengo baléà)

"Un palau devall aigo" (llengo baléà)

Un palau devall aigo, José Antonio Ripoll (Llengo Baléà). Primer premio de relato en el II Certamen Literario convocado por s’Acadèmi de sa Llengo Baléà, el día 21 de octubre de 2011.

Un palau devall aigo, José Antonio Ripoll (Llengo Baléà). 

Mallorca ês es paraís de sa pau per excelènci; de sa mansa brisa, d’es cel d’un blau de tonalidad neta y cristalina, d’una transpareci única. Es sa patria d’es poètas y escritós q’emb sa seua llengo mallorquina varen cantà sas seuas belleses; sas seuas còstas, sas tèrras y sas aigos d’es seu màr, formant part aquests poetas d’es parimoni cultral de sas Balears.

Aquella nit d’octubre havía dormit muda; ni un gemec de vent molestava es silènci de sas horas de descans, però s’auba arriba violenta, desbaretada, renoera de siulos de vent que penetravan per sas rexilleras de sas finestras,  Es sol no sa va atreví a mostrà sa cara per secà sas pèrles de roada que brollavan de sa verdó d’es camp, mentres es galls el demenaven impecients per veurer.lo y esqueufarse después d’una nit freda, mentras sa campana d’es convent tocava primera missa. Estava comensant un d’aquells días grisos, enfonsat dins una foscó que la mà va acusà impertinent tornantsé maliciosa dexant sentí es seus bremuls cuand sas onadas s’estrellavan contra sa còsta, o anavan a morí emb cèrta tristó y sabonera demunt s’arena dorada de ses  playas.

En Tomeu y en Bernat eran dos germans bessons,  que tenían un llaüt de 10 m. d’eslòra  que li posaren per nom “es mallorquí”. Un llaut, que com tots ets lleuts mallorquins tenia es peu de roda que s’acabava  per proa emb un cap d’antic guerré mallorquí emb so seu casco de batalla que rematava sa part mes alta. S’arboldura estava dotada d’una gran vela llatina envergada a una llarga antena que sobrepasaba  s’eslòra de sa barca.  Es màstil era relativament curt, inclinat de capa sa proa . Completava aquest “aparejo” un altra mástil molt més curt y situad a popa que dava sopòrt a un’altra vela de guayro, cassada a través d’un “baticul”. Sa proa se vestía emb dos flòcs fitxats a un llarc baupés ò botaló. 

Aquell día tenían projectad anà a Cabrera. Tant en Tomeu com en Bernat, quedaren estorats cuand varen veure aquell canvi de temps tant de repente, tan cuèl, tan inesperad. Se miraren un en s’altre y digueren ¿Qué feym? Sortim, o no,..... Idò sortim! En Bernat, q’era més prudent, estava indecís, però se va limità a di: alerta que hey ha un refran que diu: “Tiempo y marea, a nadie espera” però amollaren amarras, izaren sa vela majó y navegaren  dins es pòrt sense cap difcultad. No pogueren amollà tota sa lona y sa pòca que besave es vent anava subjècte en batefions. Es barco navegava bé, però cuand sortiren de puntes y sa proa s’enfrentà emb sas primeras onadas,  sas bufadas de vent de fòrsa 8 alzaba rocions que  anavan bañant sa vela majó y sa cara d’es tripulants  Sa proa y sa quilla de fusta d’ausina, teyaven s’aigo còm una guinaveta. Es cops de pantoque erean sonoros. Es vent bufaba de S.E. o sigui un xeloc precisament es mes contrari a sa ruta de cap a s’Isla de Cabrera, per lo cual se varen veure obligads a fé bordades prenguent es vent per babó ò per estribó, navegant  “a la bona” o “a la còntra”, segons d’ahon venía es vent. Ets obenques croxían estirads còme còrdes de guitèrra, cuidant romprersé,  debud a sa presió que rebían. A moltes millas de sa còsta, navegant de cap en es S, va comperexe una manada de delfins que perexia que s’en reien d’ells, y elze varan acompañà un rato llarc, fins que es barco va virà en radó. En Tomeu va recordà es llibre d’en Robert Merle titulad “Un animal dotado de razón”, referint.sé en es delfins En Bernat va obsrvà a s’hrizont uns negres niguls. Va consultà es barómetro q’havía baxat perillosament. Eran les duas de s`horabaxa y encara se trobaven a s’altura dès Cap Blanc, però a moltas millas de distanci de sa còsta; ja aprop d’aquella negró dèl cèl, en Bernat va recità un altra refran que deye: “Nube baja y como humo, trae mucha agua presumo” y seguidament tornà prende sa paraula  y va dí: axò no pod seguí,  Tomeu, haurem de tornà arrera y axi farem una empopada rumbo an es pòrt. Estaren duptant un’estona  y mentres tant  es vent va rolà y bufant  desde  es S.W, va amainà. Es barboquejo d’es botaló de cadena galvanizada ya no besava ses ones  y varen poré posà rumbo de cap a  S’Esteñol, cuand ja eren les 8 de s’horabaxa, ya fosc y ensengueren un farol a sa proa y dos més, vert y vermey a cada banda. Arribaren a S’Esteñòl. Un mariné d’es Club elze va rebre fent.lós señas emb un llum, indicant.lós es puesto d’amarre q’ havían d’ocupà; después, ells li tiraren un cap emb un  as de guia a s’estrem y amarraren, cuand ja eran las 11 de sa nit, arrancharen es llaüt, se rentaren sa saladina de sa cara, soparen d’una oblada torrada que havía picat a sa fluxa, y ben prest s’en anaren a dormí rendits de sòn y de cansanci. Antes de anà a dormí en Bernat mirà el cèl que presentava un aspècte merevellós y va recordà q’un pescadó l’hy havía dit que si sas estrellas centelletgaven en sa nit, era señal de que es vent tornaría y diriginsé an en Tomeu , li va dí: demá tendréhm bòn vent.

Eran las 6 d’es dematí cuand en Tomeu se despertà y digué:

– Bernat! Convé agafà ets atapins y sotí de cap a Cabrera aprofitant aquest vent terral que mos ferà navegà vent emb popa.

– M’agrada s’idèa respongué en Bernat.

S’axecaren, berenaren de pa emb sobressada, amollaren amarras, izaren sa vela de popa, un floc de proa y  tota sa vela majó, sas velas parexían un jòc de globos inmòvils, inflats per s’empopada, amolladas sas escòtas. Tiraren una fluxa y va picà una sirviòla de pròp de mix kilo. El cèl estava cubèrt de “cirrus” lo cual indicava vent per allà dalt. La mà guardava encara una resaque de ma fonda d’es día anterió y es vent anava amainant y sa velocidad de ruta també. Se turnavan en es timó cada duas hòras.y observaren que es barómeetro no se movía . En Tomeu va torrà sa sirviola, perà un poc de taula y ben prest dinaren de gust. Feye fret abax y sortiren a cubèrta a prende es sòl y a mirà sas gaviotas que elza miravan a ells. Es vent havía refrescad, sa navegació havía millorad, y arribaren a Cabrera a las 7 de s’horabaxa arriand s’ancora a Cala Ganduf, d’aigos cristalinas ahon  passaren una nit deliciosa. Cuand se despertaren eran les 8 d’es dematí. Es sol brillava derrera cualca nigul blanc y en Tomeu va comentà q’en sa nit havia sentit còme dones que cridaven, a lo cual va respòndre en Bernat: no diguis desberats Tomeu, aquí no ahy ha cap dòna en varies milles de distanci, axò es que eu has somiad.

Después de berenà, decidiren fé sa vòlta a s’Isla de Cabrera, dit y fet, varen intentà achicà s’ancora emb sos seus brassos y no podían treurer.le de cap manera. En Bernat se va desvestí, se colocà es traje de goma de submarinista, se va tirà a s’aigo emb s’idèa de: guiantsé per sa cadena, arribà a s’ancora, desclevar.le de ses roques des fondo y  tornà pujà a sa barca, però quand ja estava a a punt d’agafà s’ancora emb sas mans, a punt de desclevar.le, va veure que sortía derrera unas algas de posidonia, una enorme coa de pex,  lo cual no và evità que sentis una forta emoció y decidí  girà en sec cap a sa superfici, seguint sa direcció de sa cadena y emb evident emoció va explicà an en Tomeu lo que havía vist,  diguent.lí que preperàs s’escopeta submarina, va tornà baxà de cap en es fons y tremoland.li es pols d’hemoció va desperà s`harpó dirècte en es cap d’aquell pex tan gròs com una persona, però va fallà es tir, y com si hagués vist una aparició, devant es seus  pròpis uys se va axecà asustada una hermosa sirena de llarga cabellera negra, que dormía derrera aquellas algues. En en Bernat li va agafà un tremoló d’es susto que duye y còm un llamp va tornà pujà a sa superfici y tertemudedjand va  explicà lo que havia vist, en en Tomeu, que se va quedà estorad, sense paraula y no dava crèdit a lo que estava escoltand; se va vestí també emb sos elements de submarinista y baxaren tots dos altra vegada cap en es fons.

Aquests dos personatjes eran  arriscats y velents, y es matex temps aventurés, havían sortetjat un temporal perillós y aquell acontexement elze cridava poderosament sa curiosidad acompañad d’un interés irresistible y prest arribaren an aquell llòc ple de mistèri y de bruxería, una aventura que may havían somiad. Altra vegada sa sirena se presentà preciosa devant es seus uys, fentlós seña emb sa mà de cap a ella. Quedaren confusos y no sabían qué fé fins que decidiren acostar.se de cap ahon se trovaba sa sirena, sa cual va girà en coa y ells dos, derrera derrera fins arribà a una gran pòrta de fèrro molt adornada; la va obrí y elze va fe seña de q’entrassen y se trobaren dins una cabina y sa sirena tancá sa pòrta d’entrada estrepitosament y va deseparexe quedant es dos germans assustads emb sas camas qu’elze tremolaven, sese sebre perqué havían entrad dins aquella estanci reduída y tota plena d’aigo, tengued sa sensació de qu’estaven tencads  dins una botella, però varen sentí una remó còme de motór y aquella cabina se va anà biudant fins a quedà sense una gota d’aigo y tot d’una una pòrta d’aquella cabina se va obrí y espentads varen veure devant ells, un hòmo corpulent vestid emb un uniforme blau oscur y gorra de plat blanca de sa marina de guèrra de cualque nacionalidad. Es dos germans intentaren tornà arrera, provant d’obrí sa pòrta metálica que tenían just derrera, però aquell homo elze va fé una profunda reverènci preguntant.los si eran mallorquíns a lo que contstaren afirmativament, mostrant s’homo que tenían devant una expresió de profunda satisfacció y bondad, diguent.los q’entrassen sensa cap pò  elze va acompañà per un passillo, emb poca llum, alsaren es cap y veren que ses  treginadas estaven plenes de petits llumets tremolosos imitant ses constelacións del cel a una nit clara d’estiu.

Después d’aquell llarc passillo, veren devant es seus uys un espectacle indescriptible: una gran sala emb una piscina en es centro ahon shy tiravan y anavan sortint una multitud de sirenas q’emb un sonriure elze saludaban moguent es brassos. Passaren a un altra passadís, casi fosc y silencios, sentint nomes es xisporrotex de sas antòrxas encesas penjadas a sas pareds, sentint dins ells un profund temó; però una música suave y dolza va mitigà un pòc aquella situació es “Claro de luna” d’en Beethoven era interpretad dolcement per una sirena devant un piano de cola situad en es fons d’es passadis y demunt es piano, varios canalòbres de plata emb ciris còme única il.luminació d’es pentagrama.

No varen arribà a passà devòre aquella delicada pianista; s’hòmo qu’elze feye de guia se va aturà devant una pòrta dorada, la va obrí y elze va convidà a passà y se trobaren dins una gran estanci; no veren nigú y s’esustaren, però aquell guia va ensendre una enorme lámpara penjada en es sentro d’es techo de sa gran sala y en es fondo, assagud a una taula dorada divisaren un homo  qu’elze mirava fixament sense di res, vestid emb una capa negre que dexava veure una vestimeta d’almirant emb entorchads y medallas. Aquella mirada freda sense xerrà ni motà elze va aumentà es retgiró que ja duyen demunt. Sa ròba no elze tocava sa pell. S’assuastaren de veras.

Aquell personatge va canvià tot d’una aquella expressió freda per un’altra q’inspirva tranquilidad y hasta simpatía. Elze va indicà que prenguessen asiento a uns sillons devnt ell.

- Sou mallorquins? Varen essé sas primera paraulas pronunciadas emb sa nòstra llengo, per aquell hòmo plé de mistèri y es matex temps d’interés.

- Sí, contestaren tots dos a còro, explicant.los aquell personatge que sentía una gran   admiració y simpatía p’es pòb.ble balea, per sa seua pòpi llengo mallorquina y sa seua històri de reis desde Jaume I  rey d’Aragó, manifestant que debud a sa situoció d’es palacio, dins terrenos baleás va volé aprende sa llengo milenària d’es natius d’aquest maravillós llòc, adamés de sa llengo española.

- Quina professió ecjerciu, si no es indiscreció? 

En Bernat va prende sa paraula per contestar.li q’era metge y en Tomeu va seguí, per manifestà q’ell era engiñé industrial, tenguent còme respòsta un sonoro còp de puñ demunt sa taula que va fé rodà per demunt uns papés un tinté de tinta negre de pop, però aquella actitud inexplicab.ble era de satisfacció y alegría ja qu’elze va contá que en aquell moment aquestas professions eran ses que elze feyen mes falta en es palacio.

Después d’una llarga conversació, elze va convidà a q’el seguissen per mostrarlós es resto d’es palacio. Salas y mes salas emb criads vestids de marinés aumentaren sa curiosidad d’es dos germans.

-Y ara podreu veure una sala que recordereu tota sa vòstra vida, que constituéx un des dos tresòs meus, més estimads. S’altre tresò son dues fyes que tenc, que també, com vòltros son bessones de 20 añs. Es lo que més estim en aquest mon.

Va arriba es moment d’entrà dins quella sala. Es dos germans varen quedà estorads y deslumbrads devant tanta suntuosidad y riquese, combinant columnes a sas pareds, fetas de ámbar y d’ò, emb precioos mirays de Venècia, 565 ciris colocats en lujosos canlòbres fitxads a sas pareds, proporcionaven una visió fantàstica.

Quand aquell hòmo va observà tanta admiració per part d’es visitants, elze va volé explicà s’origen d’aquella hermosura y prenguent sa paraula elze va di lo siguient:

- Corria s’añ 1717 y es rey de Prussia, Federico Guillermo I , conexedó de q’es Zar de Russia  Pedro el Grande era un profund amant de sas arts, li va regalà una voluminosa partida de magnífics pans d’ambar pur, y barres d’ò emb sos cuals se va revestí es Palacio d’estiu d’es Zars anomenat Palacio de Catalina de Russia, lo cual va constituí unas bònes relacions y alianse entre es dos paísos.  Va continuà explicant, que durant sa darrera guèrra europea, Russia va essé bombardejada y posteriorment invadida y emb aquesta invasió sa sala va essé desmontada y transportadas sas pessas dins caxes molt gròsses a bordo d’un barco que les devían havé de transportà vía marítima de cap a novas tèrras y nous palacios, però sa guèrra es sa guèrra y se supòse que cualque barco o submarino enemic va bombardejà ò torpededjà aquell barco de carga y el va hundí, perque en tot el mon may mes s’ha sebud res d’aquell preciós cargament. S’hundiment va succeí molt a pròp de Cabrera y es meus submarinistas se varen encarragà de buidà aquell barco, d’infinidad de objèctes y ròba tot lo cual utilizam dins aquest palacio y còm es natural, obrirem sas caxas que contenían sas peces de sa sala y vag fé reconstruí aquella obra d’art. 

Después de havé dinad d’exquisits productes de la mà, se trasladaren cap a un’altra dependènci  a prende es café, però, p’es camí aquell personatge va di que tenía un intrés especial de que coneguessen sas seuas fiyas y tocant a una pòrta, varen passà dins una sala ahon duas al.lòtas preciosas, una rosa còm un fil dò y s’altra, còm va di es poeta, “digna de ser morena y sevillana” qu’estavan ocupadas, una fent punt de calssa y s’altra brodant emb un tambó unas coxineras. S’on pare elze va di que venguessen emb ells a prende es café y tots aquells moments varen està plens de simpatía y d’un pressagi d’amor y d’esperansa.

Passaran pocs días y una serimòni de boda se va celebrà a sa Capella de Palacio, beneint aquells cuatre joves, per part d’es Capellá d’es Palacio. Axí ocurriren sas còsas, comenssant en Tomeu y en Bernat,  una nòva vida d’atèrna felicidad unida p’es matrimòni.  

0 comentarios