Blogia
FACAO-Federació d'Asociacións Culturáls de l'Aragó Oriental

Corguen cam a trabés per La Llitera. Lo Castell de La Mora. (Peralta de Calasanz)

(Escrito originalmente el 20 de julio de 2003).

Corguén cam a trabés per La Llitera

Lo Castell de La Mora. (Peralta de Calasanz)

             En los dos pasados números narraba las peripecias vividas para llegar corriendo campo a través desde Cuatrocorz a la cima de la montaña donde se asienta el Castillo de La Mora , por su extensión paraba la narración a la llegada a la ermita de Nuestra Sra. de La Mora, situada a unos 100 metros por debajo del Castillo. Así pués espero de vuestra benevolencia podais leerla  con paciencia y disfrutarla con alegría , pues si leer no es lo mismo que correr, yo incluso en el leer y escribir encuentro el mismo placer, que en el correr.

            ....diba.....La Torre me mire desafian, como a bon segú ue fie al cristians empeñats en la seua conquista,encara falten 50, 80, 100 metros  pa arribá a dal de tot, pero lo que abíe  sigut, acsidentat, osco, trencat per la mare naturalesa , ara se prsesentabe ya tocat per la ma del ome. Una enorme pedra , caiguda qui sap cuans añs de la part de adal , coma un ou chigant , donabe testimoni de la Leyenda que se pot llechí, al panel del costat, sobre ella una petita creu y multitut de petites pedres en ofrenda.

            A partí de la ermita ix un camí que mes que camí, dempués de les peripesies pasades pa arribá alli, me pareixibe una autopista, empinat y pedragós, al costat mateix del barranc , en menos de un km. me bay pllantá sense corre masa a dal de tot. Una Gran expllanada, conserbe per tot lo seu alrededó, restos de les muralles asomanse al presipisi, a un extrem y mich penchada a una roca una enorme e imponen Torre cuadrada .

La escalinata de entrada cabada a la roca, mos porte a una única entrada, a la que me aserco en una gran reberensia, coma si de allí mateix eixigués lo Rey de Aragó. Te empaque y les seues pedres están como si la acabesem de fe aí. E una pedra de graba fosilisada, mol dura y resisten , estes pedres se troben tamé al Castell Palasio de Baells. Al interior se apresie la seua estructura, pues solamen queden en peu les parets, conste de uns sótanos, cabats a la roca, la primera pllanta a ras de tera se correspon en la única entrada.

Dese esta estansia donan capa la pllasa del castell, una ventana espigada y auberta capa dins de la altura de un ome, en una abertura sufisien pa podre llansá una llansa u  flecha, pero lo sufisien estreta pa impedí lo pas de una persona

 A uns cinc metros se veu l’arranque de unes bóbedes que a bon segú fan lo primé pis, un poc mes a dal un ixents feits de la mateixa pedra debíe doná soport a un segundo pis  , marcan lo pun agón unes retsies bigues de fusta sostenien una cuberta que no arribabe al final de la torre, sinó que almenda a la altura de un ome se podíe asomá , en defensa de cualquier atacán , que imprudenmen se agués asercart al peu de la Torre.

Pero no mos presipitem tornem a la pllanta baixa y asomemmos a la ventana que a la paret de la part Nort , ademún del presipisi se torne abalconada en una amplla abertura a la base que se asome al exterió, se adivine un us, tan material que no a cambiat a lo llarg de tot estos sentenás de añs, un feit fisiológic que fan tan lo Rey coma lo Papa, hasta lo mes pobre. Obbian l’us tan nesesari pa un llugá tancat, desde allí se dibise, al fondo del balle,  Peralta de la Sal, en les salines sentellean a la llum del Sol . Ademún un poc mes llun Calasanz, resguardad per la part d’atrás en una muralla rocosa y descansan al carasol. A la dreta a poca distansia Gabasa.

Al costat de la torre una esquina amenase aurís en una grieta, ña un andamio preparat y montat , pa la seua reparasió, ni curt ni pereós me encaramo adal de tot , pa situam coma si fos un sentinela de la Torre. ¡Ay amics meus! La situasió de la torre no a sigut casual. La bista se exten desde esta atalaya, per tot lo alrededó coma si fos un enorme mapa. Una gran muralla se dibise al Oest tota ella de pedra caliza, al peu mateix coma si fos un llugaret de Belén de Nabidat se dibise Zurita , solamen se adibine la seua soledad, mich perduda a la serra sense camins y sense serbisis de cap cllase la pobllasió a emigrat.

Al Suroest una gran mole que tape Baells, desde esta atalya se dibisen y bichile  lo camí. Mes al Sur la bista se exten asta , diría yo, “el infinito” per demún de Alcampell tapat per la montaña mes próxima, dixe deball a Tamarit, pa contempllá Altorricó, La Melusa y la próxima Torre al costat de Saidí . Dixan a un costat Calasanz se begüen los caseríos de Monsó.

Lo meu peripllo a acabat, ña que pensá en la tornada, feu per mateix puesto que ay arribat, me pareix coma un somío imposiblle.

Un camí de coche baixe per la part contraria , per agón ay puyat, per allí , ya ara tot sirá baixada, a poc se trobe un cruse, lo del sentro ba a Peralta, a la dreta a Baells y a la esquerra un letreo diu “Camino de cazadores”. Presuntamen esto camí se cruse en la carretereta asfaltada de Alcampell-Cuarecorz-Peralta y capa allí encamino los meus pasos.

Terrenos frescals, suabes pendens resién segades en la palla del bllat encara aringllerada , un camí sinuos que ba rodean les finques me permitís ganá curbes corren a trabés. Pero la carretereta no apareix. Al fin arribo a una carretera de asfalto bell,  se trate de la comarcal ,Santistebe –Purroy, ( un letrero rese “A La Mora 4´7 km) torsquén capa Santistebe tin que trobá, la dichosa carretereta de Cautrecorz, un poste marque Km. 13 corrén a poc trobo lo 12 después lo 10 seguís lo 9,  algo no marche, al fondo en línea recta seguisco dibisán La Torre.

Pero no tot e corre, un pont sobre un barranquet que porte un pètit riuet imbite a pará , ting coma norma no pendre res ni siquiera beure aigua cuan faig estos recorguts, pero en esto mes de Churiol  calurós coma pocs, a les 11 y pico del maití, una refrescada en aigües llimpies y transparentes te sente coma una bendisió (poc antes abia parat a una seclla que baixabe de Peralta, ere aigua fresca pero salobrenca).

Algo no funsione, lo camí no apareix, en tot lo maití no ay trobat a dingú, se note que e dumenche y a nesta ora no ña sirculasió......Pero coma la petisió a un  deseyo, ( o  potsé que m’el aigue embiat un anchel) apareix una furgoneta, que pare, se trate de un matrimoni de Altorricó en dos chicarrons, que tene un tros serca.

Lo misteri se desbelle, lo camí que busco, li a pasat que lo Siñó Colom, ingenié de la Diputasió, se li ban acabá los cuartos y ban dixá sense acabal a sol dos kilómetros de la carretera per la que estaba corren. Tot ña que diu, al camí li an posat lo nom de “Camí de Colom”. Mol amablemen no sol me indiquen quin e’l camí, pa lo que tenim que retrosedí 2 Km., sinó que bulgues que no, me acompañen a Cuatrecorz. No recordo lo nom pero desde astí li dono les grasies.

A les 12 y micha arribaba a Cuatrecorz, no se si ue fie l’aire de La alta Litera, pero no estaba mes cansat que altres begades, pero si mes conten per les peripesies biscudes.

Lo próxim per Calasanz y Gabasa.

Tamarite a bin del mes de Churiol del añ 2003.

Julián Naval de Tamarit.

0 comentarios