Blogia
FACAO-Federació d'Asociacións Culturáls de l'Aragó Oriental

L'AGÜELO. Lo imbentari

L'AGÜELO. Lo imbentari

L’AGÜELO. Lo imbentari

Manuel Jesús Martínez Fabón. Chapurriau de La Torre.

 

Aquell día lo bach beure d’atra manera. Teníe la mirá enfocá a lo mol apartat, penso que estabe ausent. La segua cara mes pálida que de lo normal, fíe pensá en moltes y preocupantes coses.

Imachino que, acás, podríe se un d’isos díes en los que se pense que ba a sé lo zagué de la segua bida.

Un otoñal rayo de llum, que penetrai pels cristals del finestró del saló, iluminabe la segua triste figura.

Me bach aproximá silenciosamen per la esquena y cariñosamen, en una sonrisa al rostro, com si puguere beume, y li bai dí:

-¡Bon día yayo!

L’agüelo ba permaneise en silenci. Com si no bullguere disá los seus pensaments, les imachens proyectáis a la pantalla de la segua men. Sabía que gozabe d’un oído escelen y per tan me abíe escoltat.

Bai pendre una silla y me bach asentá chunto al seu silló. Li bach besá la fron. Una mostra de cariño y buscá una puchá de temperatura. Cuál no seríe la megua sorpresa al comprobá que estabe fret com lo mármol. En una tibia fredó que sol alcanzaben los morts al poc temp de espirá.

Bach quedá en silenci. Respetuosamen callat.

Dispués d’un misteriós e interminable instan, ba esclamá quedamen, en beu entretallá y com en un murmull:

-¡Bui es día d’imbentari Jorge!. Encara que, a diure berdat, fa mol, pero mol temp que bach comenzá a felo.

-¿Imbentari? - bach preguntá sorprengut.

-Sí. L’imbentari de les coses perdudes. Aplegue un momen a la bida en el que l’ome se arrepentís més de lo que no a fet que de lo que a fet. Empece a fe l’equipache que ba a presentá dabant de Deu cuan sigue la segua boluntat cridalo pa chuzgalo.

Me ba parlá ara en més enerchía. No sé si en tristeza o en alegría. En lo mateis enigmátic tono emotiu y emocionan ba seguí diguen:

-Al puesto que bach naise, les montañes trenquen lo cial com a monstruoses presencies tallans. Sempre bach tindre desichs d’escalá la més alta. May u bach fe, no bach tindre lo temp ni la boluntat suficienta pa sobreposame a la megua inercia existencial. Recordo tamé a Jacinta, aquella chica que bach amá en silenci per cuatre añs, asta qu’un día sen ba aná del poble. ¿Saps algo? Tamé bai está pun de estudiá inchenería, pero los meus pares no ban podé pagame los estudis. Los meus pares y los meus agüelos ban treballá duramen, pribánse asta de lo més precís, en lo únic obchetiu de doname una educació que me permitire du una bida diferenta y milló a la d’ells. ¡Tantes coses no acabais, tans amors no declarats, tantes oportunidats perdudes, tans desichs sin realizá!

Dispués, la segua mirá se ba afundí més al infinit y se ban umedecí los seus ulls. Ba seguí:

-En los trenta añs que bach está casat en Rita, la tegua desapariscuda agüela, crec que sol cuatre o cinc boltes li bach dí "te bull". Sempre estaba fora de casa per lo maldit treball, pa doná que minchá a la megua familia, desatenen lo més perentori de la educació d’ells fills. Poques boltes me bach ocupá de chugá en ells. Lo món en lo que me ba tocá maure, com a cuasi tots, me ba fe cambiá lo cor pel cerebre. Lo instin de superbibanzia aisí lo demanabe. Un sol salari no ere prau pa biure. Lo pluriemplee estai a la orden del día.

Dispués d’un curt silenci, ba pareise torná del seu biache mental y miránme als ulls me ba di:

-Éste es lo meu imbentari de coses perdudes, la rebisió de la megua bida. A mi cha no me bal. A tu sí. Te u diso com a obsqui pa que pugues fe lo teu imbentari a temp.

Dispués, en ciarta alegría al semblan, ba seguí en un entusiasme y cuasi divertit.

-¿Saps qué ay descubiart en estos díes?

- ¿Qué yayo?

Ba esperá uns segundos y no ba contestá, sol me ba interrogá:

-¿Cuál es lo pecat més gran a la bida de un ome?

La pregunta me ba sorprendí y sol bach atiná a diure en titubeanta inseguridat.

-No l’ay pensat. Suposo que matá a atres sers umans, odiá a algú y desichali mal. ¿Tindre mals pensaments? Los mals pensaments fan fe accións ruines. Les accións ruines se poden combertí en una costum en un ábit.

Lo seu semblant manifestabe negatiba. Me ba mirá intensamen, com remarcanme lo momen, y en tono firme y grau me ba señalá:

-Lo pecat més gran a la bida d’un ser umá, com t’ay dit, es lo de omisió. Y lo més dolorós es descubrí les coses perdudes sin tindre temp pa trobales y recuperales. Com te bach di tamé, es consecuanzia de susttuí lo cor pel cerebre. No escoltá la beu de la conzancia que, al fin y al cabo, es la beu de Deu. Beu que mos dicte l’Ánchel de la Guarda. L’Ánchel que mos ban amostrá a coneise cuan erem menuts. Un ser que olbidem per complet y, encara més, disem de creure en ell. Pero ara reclamem la segua protecció y consell.

Al día siguien bach torná pronte a casa. L’agüelo abíe espirat fíe uns instans. Un indescriptible doló me ba atrabesá l’alma de part a part y me ba aufegá la gola. Berdaderamen ere lo zagué día de la segua bida a la tiarra.

Li bach doná un bes a la fron que me ba recordá aquella fredó marmórea del zagué bes que li donara en bida.

Ara cha li sobrai temp. Teníe tot un temp sin temp pa cumplí los seus afans, desichs y desbels.

Dispués del entierro del agüelo me bach doná presa pa empezá lo meu propi imbentari de les coses perdudes.

Per iso ara penso, als meus bin añs, ¿pa qué esperá a fe lo imbentari de coses perdudes?

Pero, ¿no es milló tamé fe lo imbentari de les coses guañais? Es lo que equilibrará la balanza al chuici al que se referíe lo meu yayo. De cuallqué manera penso que l’agüelo aurá guañat lo pleit dabant de Deu. Lo abogat defensó, lo seu Ánchel de la Guarda, que li ba acompañá tota la bida a la Tiarra, lo aurá espost en la segua defensa al tribunal.

0 comentarios