Corguén cam a trabés per La Llitera - “Les alades”

¿Per qué en un día determinat y a una mateixa ora tots los formigués se posen en una frenética actibidat?

Abuy, día 13 d’octubre, é festibo a Aragó, é la consecuencia de que lo día del Pilá caigue en dumenche, per lo tan, pa no pedre un día de festa, ya que se superposen lo dumenche en lo Pilá, se fa festa lo día siguién.

Bueno, sol resultá un d’ixos díes aburríts, que no se celebre res, lo més normal é que la chen baigue a beure als seus paréns (un coñazo coma diríe Rajoy), se quede a casa repantinganse pa beure la radera película repetida de la Tele u se’n baigue a LLeida a comprá, que de tot ña. Coma si a Tamarit no í trobesen de tot (bueno, casi de tot).

Així que, acostumbrat a llebantam pronto, ixo día, pa no aburrim, me calzo les zapatilles y me’n bay a corre per uno d’ixos camíns dixáts de la má de Déu desde que los administre l’Achuntamén (¡ya está, ya lis á tocat!, pero coma me dibe Toñet l’altre día, “pa n’aixó ye están y són los unics que no protesten y, en compensació, fan lo que bolen”), sacat, claro está, dels que están be.

Bueno, pues per uno d’ixos camíns que mai ye pase dingú, encamino los meus pasos; pero lo que pa naltros é uno d’ixos díes cualesquiere, no ú é pa tots. Cuan me paro pa fé un descanset (que la edat no perdone) me’n dono cuenta que per totes les garres, les mans y les posaderes se me apllenen de formigues, pero no són de unes formigues cualquiera, són negres, gordes y, la mayoría, en ales.

Ay ensopegat la época en que s’aparellen. Les obreres, en diferentes alimentacións, fan que d’un ou normal se conbertisquen en una obrera, un soldat, un masclle u una femella als que lis ixirán unes ales. No se sap com pero estos animaléts, uns dels mes bells abitáns de la Terra, an creat una organizació, de tal forma perfeccionada, que s’estudie lo seu comportamén actualmén pa apllicáu a la bida normal y correnta nostra (claro, ña que acllará que són los americáns los que ú aprofiten). Les femelles empendrán lo seu bol, seguides de los masclles, y les que arriben més altes sirán fecundades, en plleno bol. Sirán les que formarán un nou formigué.

Beuréu, ñabíe tantes agón me bay asentá que, per curiosidat, les empezo a contá (primé probo a contá les pates y dibidí per sis, pero lo sistema no é guaire práctic), calculo lo que ña a un petit cuadro, que calculo adintro d’un metro cuadrat, pero los cifres que m’ixen són mareáns, perque només a pocs metros ña un’altra colonia de formigues més petites, igual de negres y que ecllosionen a trabés dels foráts dels formigués aixín coma si fos un caudal d’aigua. Més allá, unes altres de petites de coló ros. Coma si no ñagués puesto pa totes, cuan se troben una colonia en l’altra, se enganchen de forma furibunda, pareix que lo món se lis á quedat petit. Lo cel s’apllene d’estes alades, al poc ya no’n queden a terra, pero está sembrat de les més grans, sense ales, mich atontades, que se desperdiguen coma si no sabiesen agón ban.

Tot aixó ocurrís a una espona al carasol, a trosos quede coma foradada per tot arréu, y lo més raro, al secá.

En un’ora, tems d’aná a buscá la máquina pa fé fotos, y ya totes desapareixen.

Tot aixó coincidís en un día de l'otoño en que á pllogut per la nit y a continuació ix lo sol.

Julián Naval de Tamarit.